L'arc de sant Martí

L'arc de Sant Martí, pont de Sant Martí, ratlla de Sant Martí, arc de Sant Joan, arc iris, arc del cel o iris (cultisme) és un fenomen òptic que consisteix a fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat) quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d'aigua en suspensió en l'atmosfera.
La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d'apreciar-ho. Així, un reflex amb angle de 180º només podria ser apreciat si l'observador estigués en línia directa entre el sol i la gota d'aigua. El valor de 138º implica que l'arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l'observador està situat entre el Sol i les gotes d'aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.




















A més, la mida de les gotes d'aigua fa que la refracció de la llum al travessar-les no sigui sempre igual, produint-se distorsions. La combinació de nombrosíssimes gotes d'aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum refractada en forma d'arc al cel.

Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d'aigua i formen la refracció visible que anomenem arc de Sant Martí (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l'arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap a l'interior de l'arc.

Els núvols

En la meteorologia, un núvol o nigul és un conjunt de gotes d'aigua i/o cristalls de gel a l'atmosfera, sobre de la superfície terrestre. Es distingeix de la boira pel fet que no té contacte amb el terra.
La formació dels núvols es deu a la condensació i/o sublimació del vapor d'aigua en forma d'aigua líquida o cristalls de gel sobre petites partícules sòlides, conegudes com a nuclis de condensació o sublimació, respectivament. Aquestes partícules, o aerosols, sempre són presents a l'atmosfera.
Les gotes dels núvols tenen una mida molt més petita que les gotes de pluja, fet que permet que romanguin en suspensió a l'atmosfera, amb diàmetres que oscil·len entre 0,001 i 0,1 mil·límetres, segons el tipus de núvol. Als núvols, cada metre cúbic d'aire pot contenir uns 100 milions de gotes.

Un cúmul

És habitual que les gotes es puguin mantenir en estat líquid a temperatures àmpliament inferiors al punt de congelació, de fins -30 °C. En aquest cas, s'anomenen gotes superrefredades. Els núvols en nivells més alts i extremadament freds de l'atmosfera estan formats de cristalls de gel, que poden ser d'una mida d'una desena part del mil·límetre.
La classificació dels núvols d'acord a les seves característiques físiques i visuals, prové de l'Organització Meteorològica Mundial i vé recollida en el treball International Cloud Atlas. Els noms científics dels núvols són en llatí, i n'existeixen tres gèneres fonamentals

• Núvols alts
• Núvols mitjans
• Núvols baixos

Tornados

Un tornado és una violenta, perillosa i rotatòria columna d'aire que es troba en contacte tant amb la superfície de la terra com amb un cumulonimbus o, rarament, amb la base d'un cumulus.
 Els tornados presenten mides diverses però habitualment en forma d'embut de condensació visible, l'extrem estret del qual sovint és encerclat per un núvol de runa i pols. Gran part dels tornados assoleixen vents entre els 64 km/h i 177 km/h, mesuren aproximadament 75 metres d'amplada i avancen uns quants quilòmetres abans de dissipar-se. Tanmateix, s'han arribat a registrar tornados que assoliren vents de més de 480 km/h, que mesuraren 1,6 km d'amplada, i han avançat al llarg de més de 100 km.

Un tornado

Es crea en zones,com per exemple, al centre de l'Amèrica del Nord, on s'ajunta corrents d'aire fred (procedents de les Muntanyes Rocalloses) i corrents d'aire calent (procedentes del golf de Mèxic) formant així una supercèl·lula que forma un tornado. El tornado sorgeix a partir de la base d'un núvol tipus espiral cumulonimbe i s'estén fins a baix en forma de màniga o embut, i no provoca danys fins que toca terra. La part inferior i més agressiva del tornado se sol denominar vòrtex.
En aquests remolins els solen acompanyar precipitacions violentes de pluja o calamarsa, llampecs, llamps i la foscor pròpia dels núvols que els sustenten.

Ha arribat el fred... ja era hora!

Característiques del fred siberià

En primer lloc hem de pensar que prové de l’àrea de Sibèria, amb unes característiques inicials de molt de fred i molt sec, avança cap a l’interior d’Europa i després arriba a Catalunya. Durant aquest viatge, les condicions inicials varien lleugerament, però manté prou trets d’origen com per denominar-la siberiana

 font de la imatge

Com arriba fins a Catalunya

L’atmosfera funciona com una immensa màquina. En el mapa isobàric de dijous al migdia el podríem simplificar a dues rodes dentades, que es toquen entre elles. Una primera roda la tenim al Mediterrani, amb una àrea de pertorbacions, amb gir dels vents antihorari. L’altra roda la tenim situada a Finlàndia i nord de Rússia, amb un anticicló molt potent, amb gir dels vents horaris.

Aquestes dues rodes comencen a girar i creen un passadís de vents que arrosseguen l’aire des dels Urals, a l’interior de Rússia, fins a la península Ibèrica.

font de la imatge